La concertació de polítiques públiques i sector privat decisiva per millorar l'accés a l'habitatge

La teoria econòmica diu: "el lliure mercat, sota condicions de lliure competència i perfecta informació, és eficient".  És a dir, venedors i compradors aconsegueixen assignar-se béns en un "punt d'equilibri". El punt d'equilibri és un preu que els primers accepten rebre i els segons pagar. Ara bé no és tan senzill com trobar aquest punt.

En primer lloc, hi ha errors de mercat que allunyen l'eficiència. En segon lloc, hi ha ciutadans que no poden pagar el preu de mercat de l'habitatge perquè hi ha poca oferta en relació amb la demanda existent. 

El repte de l'accessibilitat de l'habitatge és:

Urbà: l'any 2050 un 68% de la humanitat viurà en ciutats quan es parla d'elles surt a col·lació el concepte de smart cities: urbanistes, arquitectes, enginyers i tecnòlegs ja treballen a crear una urbs més centrada en la qualitat de vida del ciutadà, més sostenible i amb la Internet of Things com a dinamitzador en introduir la tecnologia per a agilitar tots els processos. Es tracta com sempre d'adaptar-se al futur mentre es cavalca el present.
.

Mundial: com assenyala el Global Real Estate Bubble Index d'UBS des de 2008 s'han detectat augments de preu als cinc continents si bé en els darrers mesos de 2019 els preus, en general, han alentit el seu creixement.  

Complex: ni sector públic ni privat tenim la solució, per tant, adquireix tot el sentit posar en comú experiències exitoses i treballar en equip.

Urgent: hi ha ciutadans que no poden accedir-hi: som-hi! Podem sumar a l'eficiència del mercat l'equitat de polítiques públiques concertades amb el sector privat.  

Les actuacions que s'adoptin han de ser: planificades, sostingudes en el temps, respectar el principi de seguretat jurídica i anar avaluant-se. 

A continuació en llistem unes quantes -sense posicionar-nos a favor o en contra de cap-:

1.  Apostar per una política pública d'edificació d'habitatges protegits.

2. Incentivar fiscalment al propietari@ que té un pis perquè el llogui a preu inferior de l'existent al mercat.

3. Acordar amb actors privats, l'edificació de promocions d'habitatges per a col·lectius vulnerables (persones amb pocs recursos, joves, dones maltractades, diversos funcionals, etc.).

4. Facilitar l'entrada de "Societats Cotitzades d'inversió Immobiliària" de les que parlàvem el 2015: aquestes, a canvi de bonificacions fiscals, edifiquen pisos de lloguer aprofitant el seu múscul financer.

5. Publicar índexs dels preus de l'habitatge regularment perquè la informació sigui perfecta i actualitzada.

6. Impulsar el 'housing first': aquesta política, consisteix a afrontar el "sensellarisme" proporcionant un habitatge als ciutadans que viuen al carrer perquè un cop establerts en ell aquestes persones puguin sortir de la precarietat i optar a un treball.

7. Limitar els preus per ordenança municipal o, llei autonòmica o estatal. Aquesta actualització en cas de fer-se requereix: una rigorosa avaluació dels efectes, una comparació dels efectes en cada ciutat on s'ha aplicat i, sobretot, diàleg amb el sector privat. 

Aquestes polítiques no són excloents, ni totes, han de ser de duració infinita, a més, es pot optar per aplicar-les només a determinades zones de les ciutats.

Al llarg de l'article hem vist com les habituals dicotomies entre públic i privat i, entre polítiques com:  construir més habitatge o bé limitar els preus del mercat són reduccionistes. El repte és enorme sí, però com a societat disposem d'una bateria de mesures per fer-hi front i al sector privat volem i podem contribuir a la solució des de la nostra experiència.