La forma d’assolir la primera vivenda: tendències, canvis i oportunitats del nou escenari

Espanya històricament ha estat un país de propietaris això ha estat així per moltes causes culturals i socials però principalment, perquè tradicionalment aquest havia estat un país de renda mitja baixa on molts ciutadans lligaven el fet de tenir una propietat al fet de poder deixar patrimoni als hereus. Aquest ús social, que es veu reflectit a expressions populars com “la caseta i l’hortet” fou reforçada per polítiques de governs tant antagónics com el Régim Franquista, el govern socialista o els governs del PP sense oblidar factors sociològics com que els espanyols són els joves europeus que abandonen la llar famíliar més tard. És a dir, des de la sabiduria popular al consens polític es va assumir que “aquest era un país per a propietaris”. Per si el consens popular polític i la sociològia no fosssin determinants prou forts de cop, amb l’entrada a l’euro   “el preu del diner”  per demandar un crèdit va desplomar-se fent així molt més acessible el cost a pagar per comprar el pis. Amb l’impuls d’aquestes condicions objectives la proporció de pis en propietat creixia i del sector de la construcció va arribar a representar un 15% del PIB espanyol… estaríem temptats d’escriure i el final de la història tots el coneixem… però no sería ni exacte ni positiu.

Sense catastrofismes ni eufòries aquest article vol centrar el focus en que a partir del 2012  la adopció de la vivenda de lloguer ha anat incrementant el seu percentatge sobre el total d’habitatges fins a situar-se en el 23% actual ( que en el cas de Barcelona tenia un 30,1% d’habitatges de lloguer al 2011 dades cens de  població) i  en les oportunitats que ens obre aquest nou escenari. L’augment d’aquest règim de tinença és un canvi de tendència provocat per la gran recessió  a més de la creixent mobilitat laboral. Feliu creu que en cada “crisis” hi ha oculta una oportunitat. Les paraules clau d’aquest “nou cicle” han de ser “lloguer” i “rehabilitació″.

Pel que fa al lloguer Finques Feliu al seu web té un parc de vivenda en aquest règim repartit per Barcelona i Sant Cugat, que gràcies a la feina dels nostre equip comercial, es va renovant i cada setmana podem mostrar a les xarxes socials productes atractius pels nostres clients actuals i potencials: tot això sense renunciar es clar al règim de venda ni a l’administració d’inmobles. El nostre doncs no és un parc de lloguer estàtic si no un que ens capacita per conèixer les tendències micro (pels diferents barris) i macro de tendències de mercat que ens facilita -sempre de comú acord amb la propietat- adaptar els preus a la realitat d’un mercat com l’immobiliari que és molt dinàmic.

L’altre eix que domina la realitat immobiliaria és la necessitat urgent de rehabilitar vivenda. Espanya, és un país amb un parc immobiliari molt envellit ja al 2013 s’afirmava: “la mitad del parque inmobiliario español tiene más de 30 años y una quinta parte, más de 50 años”. A día d’avui, aquesta realitat no ha variat massa tal i com palesa el fet de que quan s’ha plantejat el repte UE de la certificació energètica que. implica  almenys fer reformes en el cablejat està costant déu i ajuda. A més la rehabilitació és una oportunitat de revitalitzar el sector. No ens enganyem Finques Feliu no té la potència per endegar tants projectes de rehabilitació com ho pot fer una gran constructora o l’Administració però precisament en aquesta aparent debilitat resideix una gran virtut: l’especialització. En aquest sentit, posem a la disposició dels nostres clients el servei de “Facility Management” per a la reforma i condicionament d’edificis que comanda la nostra àrea técnica.

Esperem que aquest article li hagi estat d’utilitat.